Al carrer de Santa Llúcia de Benimodo, en plena Ribera Alta, viu Rafael Armengol. Treballa en l’estudi de dalt i en la planta baixa té la seua residència. Ens mostra les darreres obres: l’estudi d’un plat amb tomaques. “Són tomaques d’un llaurador d’ací, de noranta anys. He pintat una sèrie de sis quadres: unes variacions sobre les tomaques del tio Adelio…”. Són tomaques transsubstanciades per la tècnica armengoliana, però, tot i això, plenes d’intenció i de llacor. Veig uns bodegons, on es reinterpreta l’obra de Sánchez Cotán, el gran pintor de natures mortes: en aquests Armengol ha posat el seu encuny, del tot inconfusible, ço és, tres pimentons. Al nostre pintor li agraden aquests jocs, aquests colpets d’ull, desmitificar la pintura, refer-la, canviar-la, metamorfosar-la. La seua tècnica, el seu domini del dibuix, el seu coneixement del color, li permeten aquest virtuosisme, excepcional i brillant. “Per què he pintat el Laocoont amb Marylin Monroe al costat? Perquè són dos mites. Un de la nostra època, l’altre del període clàssic”. El quadre és tan verídic, tan ajustat a les seues intencions, que quasi fa l’efecte que la pruïja que burxa el Laocoont és no poder engrapar la Marylin…

Li ho comente i riu sobtat, perquè potser aquest rerefons eròtic no està del tot buscat. Vora Marylin hi ha un bell estudi acadèmic d’un nu, clarament dels inicis del pintor: “És l’únic quadre que conserve d’aquella època. El vaig pintar tot just després de Pasqua… La model es diu Valquíria, i ha posat en l’escola de Belles Arts durant molts anys. Moltes generacions d’artistes s’han format pintant-la. Com que la vaig pintar una mica grosseta, Genaro Lahuerta, que era el professor, es va aturar davant del quadre i va exclamar: collons, li ha parat bé la mona de Pasqua! I va riure, un riure de conill, hi, hi, hi!”. En el pati intern creix una olivera i li pregunte si ja n’ha collit i fet olives. Em diu que sí, i ràpidament baixa a la cuina, i torna amb unes quantes. Jesús Císcar i jo les tastem, excel.lents, tot i que potser encara una mica amargues. Són les “armengolives”: tots els anys en prepara i en regala als amics. La sajolida i altres herbes aromàtiques, amb què les adoba, les cull d’un jardí molt especial que té al bell mig dels horts de Benimodo.

Un jardí (d’escultures) entre horts

Ens ho explica la seua dona, Marisa Machí, ja al jardí: “Mon pare tenia ací tres fanecades de tarongers. Quan va faltar les vam abandonar, i de seguida es va convertir en un herbassar. Va ser aleshores que ens va vindre la idea de transformar-ho en alguna cosa que ens fera il.lusió. Com que de la taronja no tréiem quasi res, ho vam arrancar tot i vam idear aquest jardí”. I és un jardí molt bell, amb un corredor central, flanquejat per lledoners i amb distints quadres de cultiu a cada banda, com si es tractara de l’estructura d’un jardí botànic. A l’entrada creixen els xiprers i unes palmeres curulles de dàtils. “Quan veig aquestes palmeres pense en Sorolla”, em diu Armengol. I, en efecte, té alguna cosa de corn de l’abundància, de doll punyent de vida. Cull uns quants dàtils i ens els ofereix. Estan dolços i madurs, són una delícia. I em lleven l’amargor, que encara persisteix, de la potent armengoliva. Les plantes estan situades amb ordre, guardant un equilibri. Carrasques, freixes, oliveres, arbocers, til?lers, roures, jacarandes, savines, aurons… I pels marges se situen les aromàtiques: espígols, romers, orenga, sajolides, sàlvies, camamil.les, timonets. I una tanca de murta i baladre ho enclou tot.

La bellesa d’aquest jardí rau també en el fet que és absolutament inesperat. No és el jardí d’una casa, no és un jardí urbà, no és un jardí botànic. En realitat, no té cap d’aquestes pretensions. És un lloc de pau, al bell mig dels horts de tarongers, de nectarines, de bresquilleres i de caquis de la Ribera. “La gent ve a passejar, a llegir… Fins i tot a festejar”, em diu Marisa. I quan em veuen al poble em diuen: “Xe, vinc del teu jardí”. I així és: està totalment obert, és del tot accessible, els xiquets de Benimodo hi arriben amb les bicicletes (i de vegades fan alguna malifeta) i les parelles d’amants s’hi acosten de nit (i també en fan). Al fons del paisatge s’alça imponent la massa muntanyosa del Matamón i tocant el jardí hi ha un hort elegant de tarongers, amb una casa pairal que du per nom El paradís. Indubtablement, el lloc atresora una màgia especial.

En un dels quadres de plantes han col.locat una escultura d’Armengol. Es tracta de la translació al ferro d’un dels seus quadres hortícoles, concretament un que té sobre cards. El blau intens amb què ha estat pintada és un colp de color, que contrasta amb la botànica que l’engloba. “És una penca”, em diu satisfet, “i estic molt content de com ha quedat”. Es tracta de la primera escultura del jardí, de la primera peça d’un projecte molt ambiciós. “Ens agradaria que els nostres amics artistes s’animaren a cedir algunes de les seues obres. Que a poc a poc aquest jardí que vam començar sense cap intenció concreta, tan sols pel plaer de dignificar un tros de terra que ens estimem, anara prenent consistència… El pas següent és convéncer Artur Heras perquè ens faça una de les seues palmeres, i també Manolo Boix, que hi participe com millor li semble… I a partir d’ací, obrir la convocatòria a altres creadors valencians”.

Els pregunte qui dels dos cuida aquell jardí. Riuen. Però és clar que és Marisa qui el gestiona i Rafa qui trau d’aquell hort els motius pictòrics per a noves obres. Em cull una magrana, bledana i tendral, i me l’ofereix. Li comente que la magrana és símbol de fecunditat i que per això Sandro Botticelli la va emprar en aquell quadre tan ple a vessar de suggeriments que és la Madona della melagrana, que es conserva als Uffizi. Els ulls d’Armengol llueixen: potser en aquest motiu de Botticelli, juntament amb les seues magranes, tinga un nou filó d’investigació.

Arribem a un rodal de garrofers. Són uns arbres majestuosos que van salvar d’un PAI de Benaguasil. N’hi van plantar tres, però un va morir durant el trasplantament. Sota la volta d’un dels garrofers, amb la flaire dolça i melosa de les garrofes caigudes, parlem d’aquest arbre mort, el tronc del qual Rafa ha “armengolitzat” amb peces de ceràmica, amb què ha dibuixat una mena de mosaic. “He seguit les vetes del tronc, fins que he creat aquests fils de color. És quasi com si l’arbre tinguera vida, una nova vida”. Ara és Marisa qui ens ofereix el fruit d’un arbocer, vermell i granellut (i Jesús s’hi anima i el tasta). “Tot açò ha estat una peripècia”, conclou rient. I Rafa assenteix i rebla: “Ara volem fer oli amb les oliveres del jardí”. “Armengoli”, propose jo. “Això mateix!”, exclamen tots dos alhora.

Els camins de l’art són inescrutables.